Què és la Displàsia de Maluc?
La Displàsia de Maluc, també anomenada Displàsia Coxofemoral (DC), és un problema bastant freqüent en els gossos de gran grandària, tot i que també pot donar-se en races més petites.
Aquesta afecció és una malformació genètica hereditària de l’articulació del maluc en la qual l’acetàbul cotiloideu i el cap del fèmur no encaixen. La DC és una malaltia del desenvolupament, és a dir, els cadells neixen normals i amb malucs normals; les anormalitats de la displàsia apareixen durant el creixement. El cadell nounat té una formació òssia mixta (os tou i cartílag), que perdura fins al final del creixement quan aquesta es converteix en òs. La Displàsia de Maluc apareix quan en finalitzar el desenvolupament de l’articulació coxofemoral, l’acetàbul cotiloideu i el cap femoral no concorden mútuament entre sí.
Per l’ús constant, aquesta articulació es va deixant anar cada vegada més, es va desgastant de forma anòmala i pot tornar-se artrítica.
Malgrat ser una malaltia genètica, la DC pot veure’s influïda per diversos condicionants mediambientals. Aquests condicionants actuen durant la fase de creixement de l’esquelet i poden accentuar o disminuir les manifestacions externes que corresponen a la displàsia. Els que caldria destacar són:
1. L’alimentació: tan negativa és una alimentació que provoqui excés de pes, com una alimentació amb un contingut inadequat de minerals i una mala proporció de calci i fòsfor. Una alimentació excessivament energètica i rica en proteïna és perjudicial per al creixement de races grans, afavorint més l’aparició de la displàsia.
2. L’exercici: Els esforços excessius de les articulacions del maluc produïts per un exercici molt dur i constant afavoreixen un desgast prematur de l’articulació coxofemoral. És necessari un bon desenvolupament muscular perquè es produeixi l’acoblament correcte de l’articulació del maluc.
3. L’allotjament: Els sòls llisos, duros o relliscosos (generalment els que tenim dins de casa) produeixen pressions antinaturals que perjudiquen la formació de les articulacions dels gossos en creixement.
En resum, ja si el cadell hereta dels seus pares una major o menor predisposició a desenvolupar DC, els propietaris tenim un paper crucial en la seva possible manifestació. Hem d’observar al gos des de petit, fer que visqui en un lloc sa, que faci exercici de forma equilibrada i que no engreixi massa.
Com puc saber si el meu gos pateix Displàsia de Maluc?
La DC no produeix un dolor molt fort a l’animal, és un dolor puntual i agut, per la qual cosa pot passar a ser una molèstia crònica sense que el nostre gos manifesti símptomes clínics. Per això, el que ens ha de fer sospitar és si veiem alterada la seva marxa i els seus hàbits. Si apreciem que:
1. Camina d’una manera rara
2. Bota en lloc de córrer
3. Usa les seves potes posteriors a la vegada (per alleujar la pressió sobre l’articulació feble)
4. Té problemes per incorporar-se des d’una posició d’estirat a terra
5. Sempre s’asseu amb ambdues potes juntes a un sol costat del cos, el més segur és que pateixi Displàsia de Maluc. Aquestes sospites només les podrem verificar mitjançant un examen radiològic (rajos X), així que el millor és visitar al veterinari i que ell ens doni la seva opinió.
Tractament
El tractament és, sovint, quirúrgic: l’eliminació del múscul pectíneu i del cap del fèmur, la reconstrucció de la pelvis i la substitució del maluc per un d’artificial. Són intervencions quirúrgiques cares però, generalment, molt satisfactòries.
Si no s’actua sobre aquest problema, a mesura que el nostre gos maduri pot ser que s’adapti bé a la vida amb un maluc dolent, però en pocs anys desenvoluparà artritis i podrà arribar a convertir-se en un gos discapacitat.
Consells
1. Abans d’adquirir un gos hem de tenir la certesa que els pares del cadell estan lliures de la malaltia. Existeixen certificats veterinaris oficials que ens donaran aquesta seguretat.
2. Davant qualsevol sospita que el nostre gos pugui patir Displàsia de Maluc, el millor és consultar amb el veterinari.
3. Com hem dit, la Displàsia de Maluc és una afecció hereditària, per la qual cosa haurem de actuar de manera responsable i prendre mesures perquè el gos afectat no es reprodueixi.
