S’han precisat milions d’anys d’evolució per a què de les races originals de llops sorgís el gos domèstic d’avui dia. Una teoria ben coneguda sobre els orígens del gos domèstic el situa en els primers assentaments humans, on els llops asiàtics van buscar refugi fa uns 15.000 anys. Els gossos que van evolucionar d’aquests llops asiàtics protegien els campaments, ajudaven en la caça i eren font important de carn i pells. Al cap de milers d’anys, els descendents d’aquests primers pobladors van colonitzar diverses zones del planeta i fins a fa aproximadament 6.000 anys, la criança selectiva va produir moltes races canines amb prestacions superiors per a treballs determinats.
Els gossos que van evolucionar d’aquests llops asiàtics protegien els campaments, ajudaven en la caça i eren font important de carn i pells. Al cap de milers d’anys, els descendents d’aquests primers pobladors van colonitzar diverses zones del planeta i fins a fa aproximadament 6.000 anys, la criança selectiva va produir moltes races canines amb prestacions superiors per a treballs determinats.
El Labrador va ser criat en forma selectiva per primera vegada a Terranova, una illa situada en la part oriental del Canadà, per ajudar als pescadors, i després a Gran Bretanya com a gos de caça.
A principis del segle XIX hi havia dos tipus de gossos Terranova: els de grandària gran i pelatge pesat (Terranova Major) utilitzats com a animals de tir i recollida de xarxes, i els petits de pelatge dens que treballaven com a gossos cobradors (gos de Saint John Menor). Van ser portats a Anglaterra pels pescadors locals fins a 1885, època en què a Terranova es van deixar de criar gossos per fomentar el bestiar lanar.
Els colons anglesos es van adonar de les bones capacitats cobradores d’aquestes races. El Comte de Malmesbury i el Duc de Buccleuch van desenvolupar amb èxit programes de cries i van tenir un gran interès per la nova raça creada, la “Labrador”, com a gos esportiu. El Coronel Peter Hawker i Lord Knutsford van tenir també la seva importància a l’hora d’establir la raça i el seu estàndard oficial.
Segons aquesta història, la raça es podria considerar fixada a partir del segle XX. Primer el Labrador seria únicament de color negre, apareixent després el color xocolata i en últim el color groc, no sabent-se en l’actualitat com es va aconseguir aquest últim color.
Una altra teoria de la procedència del Labrador parla de la costa nord de Portugal. Podria ser descendent d’un gos de treball utilitzat pels camperols de les regions costaneres del nord de Portugal “el Cao de Castro Laboreiro”. Es tracta d’un gos que encara avui es pot veure al nord de Portugal i en les costes del País Basc, és semblant a un Labrador lleig, sense òs i de pèssima qualitat. Aquesta hipòtesi va ser recolzada per Miss Mary Roslin Williams, fundadora de l’afixe Mansergh, especialista en Labradors negres. Segons la seva teoria i tenint en compte que fixar un mantell totalment negre en un gos sense cap tipus de taques és especialment difícil, ella opinava que els pescadors de Terranova no tenien ni temps ni coneixements en genètica com per creuar adequadament i mantenir aquest color negre pur.
Una vegada aquesta raça va estar establerta a Anglaterra les seves qualitats van ser altament apreciades pels caçadors, ja que no solament podia agafar i “cobrar” peix, sinó que es mostrava especialment hàbil en el cobrament d’ànecs, tant en terra com en aigua.
El 10 de desembre de 1870 el “Illustrate London News” publicava un article sobre els gossos premiats en l’exposició de Birmingham en el qual es feia el següent comentari sobre els gossos de Terranova allí exposats: “… preferiríem que anessin dividits en dues classes: d’una banda el ben conegut Terranova, i per un altre, el Labrador de pèl negre que és una raça totalment diferent”.
El Vescomte de Knutsford és conegut com el primer criador del Labrador modern a Anglaterra, iniciant la seva tasca el 1884. En 1904 “Munden Single”, criat per ell, va ser el primer Labrador a participar en “Field Trials”. El 1905 el Labrador “Munden Centry” va guanyar el Certificat de Campionat en l’Exposició de Crystal Palace i el Certificat de Mèrit en la International Gundog League Retriever Trials.
El Labrador més influent en la primera dècada del segle XX va ser el Campió de treball “Flapper”, nascut el 1902, guanyador d’incomptables Field Trials entre 1904 i 1908, així com un extraordinari reproductor. “Banchory Bitlla”, nascut en 1915, va anar al primer Campió Dual de la història de la raça.
La popularitat de la raça, tant en el camp com en els rings, va anar incrementant al llarg del primer terç del segle XX, aconseguint el seu punt culminant amb la consecució del BIS a Crufts de 1932 i 1933 per CH. “Bramshaw Bob”, propietat de Lady Lorna Howe, qui tornaria a guanyar tan preuat guardó el 1937, aquesta vegada amb CH. “Cheverella Ben of Banchory”.
El 1938 el Rei Jorge VI va exposar a Crufts a “Sandrigham Stream”, Labrador negre criat pel seu pare el 1934.
El Labrador Club of England va ser fundat en 1916, i encara que en aquells dies els Labradors negres predominaven en la raça, els grocs van començar a ser valorats. La primera aparició d’un Labrador groc està registrada en el 1899 quan en Major C. Radcliffe va criar dos cadells grocs de pares negres.
Verónica Wormald és la responsable, entre d’altres, de la pervivència dels avui tan populars Labradors grocs. La “culpa” que se’ls denomini així i no “daurats”, “canyella”, “crema”, “terra”, etc. com els profans solen anomenar-los es deu precisament a Mrs. Wormald, el 1925 va voler crear el Golden Llaurador Club, denominació no acceptada pel Kennel Club, que sí reconeixeria el nom de Yellow Llaurador Club.
El tercer color dels Labradors és el xocolata, també anomenat fetge. És la varietat menys nombrosa, entre d’altres, per les dificultats que comporta criar bé aquest color. Molt pocs són els Labrador xocolates que han aconseguit títols de campió, sent el primer d’ells la CH. Anglaterra “Cookridge Tango”.
El Labrador modern ha estat format com a raça esportiva, per treballar en operacions de caça amb escopeta i retornar la presa al caçador. Sense saber-ho, això ha produït una raça amb altres capacitats addicionals. Els gossos Labrador es troben entre les races de major habilitat olfactòria i s’utilitzen molt en operacions de rescat i en la detecció de drogues i explosius. La docilidad i bona predisposició del Labrador a l’hora d’aprendre ordres l’ha convertit en un ajudant exemplar: a tot el món existeixen gossos que ajuden als invidents i presten la seva ajuda a persones amb discapacitats físiques. Segons els partidaris més coneguts d’aquesta raça canina, la seva característica més excel·lent és el seu excepcional temperament: és un gos alegre, fàcil d’ensinistrar, amic de la família. És un company perfecte de nens i adults, i és per això que la seva popularitat continua creixent.
Let’s Start Something new
Say Hello!
Excepteur sint occaecat cupidatat non proident, sunt in culpa qui officia deserunt mollit laborum. Sed ut perspiciatis unde omnis.
